És una pregunta habitual. Per bona voluntat que l’acompanyi, sovint l’encaixo sospitant cert esforç per dissimular un judici previ.
— Però tu quin nivell tens, de sordesa?
Em sap greu: la resposta se’m resisteix. Si del que es tracta és de resumir-la amb un percentatge —com fan tants sords quan es presenten— t’hauré d’advertir que el desconec. Si n’hi ha cap, se m’ha amagat reiteradament. Potser el recorregut inusual que dibuixa la meva audiometria no convida a encapsular-la en mitjanes. És clar que l’oïda tampoc funciona com la vista. Si més no fins on jo sé, no hi ha un equivalent auditiu de les diòptries. Per a cada orella, l’audiometria estudia la qualitat d’escolta de mitja dotzena de freqüències i, a partir d’aquí, dibuixa un diagrama —m’ho imagino com si l’optometrista sentenciés que tens els vermells difusos, la saturació baixa o el contrast deteriorat.
Cada freqüència mostra un valor d’entre -10 decibels —al capdamunt del gràfic— i 120 —al capdavall. Segons les primeres fonts que em proporciona una cerca ràpida —la Viquipèdia i un parell de blogs corporatius—, l’anàlisi d’una orella sana hauria de mostrar una línia per sobre dels 20dB —o sigui, amb valors inferiors. Si no sents sons de menys de 25dB ja parlaríem de pèrdua lleu. Amb un llindar de més de 40dB ja es consideraria pèrdua moderada. En les freqüències que tinc més danyades —les neutres, les de la parla, les importants—, arribo als 65dB. Imagino, doncs, que no atanso la sordesa severa (més de 71dB) i entenc que, per descomptat, ni m’acosto a la sordesa profunda (més de 91dB).
— Llavors, això en què es tradueix? —em preguntaràs, si no t’has rendit a les conclusions precipitades.
Doncs, per començar, en una sensació de normalitat. Ho visc així: trobo que hi sento. Si vaig sol pel carrer, no tinc cap percepció de carència. La gent xerra, els gossos lladren, els pardals piulen, les gavines blasfemen. Sento el vent que escampa les fulles i la criatura que les trepitja. Em molesten els martells, els trepants, les motos, els clàxons, les alarmes i la música insofrible d’un veí individualista. Al metro caço a la perfecció l’avís de “Pròxima estació: Urquinaona, enllaç amb línia u”. Ara mateix, mentre escric, no se m’escapen ni el repic de les tecles ni els clics del ratolí.
O sigui que parlo. Com la majoria de persones amb hipoacúsia, de fet. Però potser et faig repetir les coses. Quin remei. També tindrem menys números de fer-nos amics si no vocalitzes, si parles baix, si el teu to de veu no casa amb les meves freqüències més sanes o si tens quatre anys i tot just estàs aprenent a col·locar la llengua com toca. Aviat perdré el fil si gires el coll, si hi ha soroll de fons, si el sostre és massa alt, si t’allunyes dos metres, si moderes el volum per discreció, si tot d’una s’enardeix el vent de llevant o si algú més s’ha afegit a la conversa. Però parlo, per descomptat. No domino la llengua de signes. No et sé llegir els llavis —tot i que maldo per no perdre’ls de vista.
Hi sento com si tot em quedés més lluny, potser —sense disposar d’una referència clara de l’a prop. És clar que tampoc es limita a una qüestió de volum. Per més que apugis la tele, insistiré en activar els subtítols. Hi ha qüestions de qualitat del so, de nitidesa, de distàncies, d’acústica de l’entorn, de tonalitats més amigables o menys, que influeixen molt en la meva capacitat de comprensió.
Amb audiòfons les adversitats són si fa no fa les mateixes, però la tolerància es rectifica prou. La tecnologia és precisa, sorprenent, admirable, però no s’ha inventat la pròtesi que em proporcioni l’experiència d’una oïda ordinària. Per escoltar la ràdio segueixo encomanant-me als auriculars. Els aparells no t’estalviaran l’esforç d’acostar-te una mica si em vols comentar res. I poden arribar a empitjorar la situació quan n’hi ha dos o més que em volen respondre una pregunta a la vegada. Ara bé, m’han canviat la vida.
Amb tot, evito les pel·lícules amb versió original i so natural. Encara que estiguin doblades —o sigui, amb so d’estudi— puc sortir del cine amb un grapat d’interrogants. Al teatre sóc un sensor prou eficaç per diferenciar entre un actor professional i un aficionat. No obstant, també dependrà de l’auditori. L’última vegada que vaig trepitjar la sala gran del TNC, per exemple, només entenia les actrius.
Això sí: escolto música. La meva discapacitat no ha alliberat el món d’un altre pesat de la playlist. Puc anar a concerts. Jugo a endevinar el fil musical del bar. Em demana menys esforç que posar l’antena a les converses de la barra.
És la sordesa de Schrödinger: hi sento però no et sento. Et sento però no ho sento. L’esperit sant m’ha beneït amb el grau de discapacitat idoni per sembrar desconfiança, cansament, equívocs, sospites i acusacions.
Enganya, la meva pèrdua auditiva. Confon. Ara bé: a mi el primer. En el seu moment em vaig treure un CFGS sense massa problemes per seguir les lliçons, però anys més tard, després de la primera classe, l’acústica d’una aula massa ampla em feia retirar d’una formació. Hi ha persones amb qui puc parlar còmodament sense audiòfons i d’altres que, tot i duent-los posats, m’han de repetir cada frase. Si agafo el transport públic m’irritarà més que a ningú el soroll dels reels de l’impresentable que els fa passar sense auriculars. Explica-li que, després d’haver-li cridat l’atenció, no he desxifrat la seva rèplica grollera.
Em sap greu: freqüentment em costa calcular les meves limitacions i identificar els espais segurs. És clar que amb el temps he après que no seré el més proactiu de l’assemblea ni el més simpàtic del sopar popular. Ja evito les xerrades si els ponents no tenen micròfons —o si un d’ells és David Fernàndez. No confiïs que em subscrigui al teu pòdcast si l’has gravat amb el mans lliures del mòbil —o si el tècnic no sap mantenir les sintonies de fons a un volum prudent.
No necessito senyals lluminosos pel timbre de casa, però a base de ridículs i malentesos he desenvolupat fòbia a les trucades, als avisos sonors i a qualsevol entorn social per estrenar. Quan arribo a casa em trec els audiòfons. Per dinar amb la família me’ls poso. En una entrevista de feina potser no notaran la diferència entre la meva conversa i la d’una persona oient. Però en una oficina enèrgica em pot desbordar l’estrès. Fa una estona, al supermercat, he entès que em preguntaven si volia una bossa. Però per captar el preu he hagut d’espiar la pantalla.
Així tot. Diàriament. De bon matí sento el despertador i l’aigua inquieta del bullidor. Esmorzo en silenci, acumulant energia. Tingui el que tingui a l’agenda del dia, de ben segur que la jornada em brindarà oportunitats per aïllar-me, confondre’m, fer el préssec i perdre l’interès.
Potser m’estic desviant. Em preguntaves pel meu nivell de sordesa, oi? Tan de bo et puguis conformar amb aquesta resposta:
— El d’acumular paciència o parar boig.
Que suposo que són tots.