Qui
Em dic Jordi. Sóc de poble però ara visc a ciutat. Per feina, faig webs. Per ofici, també escric. Deambulo molt, a peu o amb bici. Compro més llibres dels que puc assumir i fabulo més del que em puc permetre. Em refugio en cançons i sobretaules. Em defenso amb acudits. Sóc dur d’orella —d’ambdues orelles— i aquest desperfecte ho sobrevola quasi tot.
Què
No és la primera vegada que em plantejo escriure sobre la sordesa. Ni que ho intento, ni que m’ho suggereixen. Sempre m’havia semblat un repte confús, inviable. Un treball per qui fos capaç de calcular el seu pes en els meus moviments, decisions, relacions, confusions, renúncies o en la formació del meu caràcter. A vegades, però, una conversa oportuna et facilita els ingredients que fins ara se t’havien escapolit: el moment, el format, els motius, l’empenta.
Com
Segueixo sense sentir-me autoritzat per oferir un anàlisi precís, un estudi rigorós o una explicació tangible de cadascun dels aspectes i efectes de la meva sordesa. El que sí que puc aportar són episodis, emocions, opinions, intuïcions. A base de notes, formar un trencadís que faci més còmode l’exercici d’observar-la i interpretar-la. Un blog —amb la seva newsletter, per qui s’hi vulgui subscriure— pot ser una bona forma de compartir el projecte i fer-lo extensiu a la cooperació.
Quan
De moment, deixarem de banda qualsevol compromís amb una periodicitat exacta. Em sembla més urgent evitar les immediateses. Assegurar-me que, abans de ser publicats, els textos han gaudit d’un temps merescut de reflexió i gestació. Cada dia que passa crec més en l’escriptura com un refugi on el raonament a foc lent aconsegueix escapolir-se de la saturació i la desatenció contemporànies. Em nego a invocar calendaris. Per tot compromís, mantinc que això serà un blog i es dirà Tres Vuits.
Per què
Des de l’arribada de la TDT, els televisors tenen un sistema més acurat per visualitzar els subtítols per a sords. Però fins aleshores s’activaven navegant a la pàgina 888 del teletext. Prémer tres vuits al comandament a distància és un gest al que em vaig començar a habituar en alguna etapa ja indeterminable de l’adolescència. Segons la meva memòria imprecisa, va néixer d’una forma quasi espontània, com a primer senyal visible del que s’acabaria diagnosticant com una hipoacúsia bilateral. La que arrossego des d’aleshores i m’ha dut fins aquí.