Estava repetint primer de batxillerat. A les assignatures pròpies de la branca d’humanitats només érem cinc persones. Jo era l’únic noi. Movíem les taules per seure en una sola filera i m’asseia al pupitre més proper a la porta. El llatí era la meva creu.
— Dijous no podré venir —vaig avisar durant una classe—. He d’anar al metge perquè em treguin un tap de cera de les orelles.
Potser no era un dijous. Tampoc està tan clar on seia. És igual. No tinc tanta memòria com per reproduir amb exactitud uns diàlegs de fa més de vint anys. El que sí que recordo és com la professora va sentir la necessitat d’aclarir a les meves companyes que els taps de cera són un problema ben habitual; que no necessàriament s’han d’atribuir a uns mals hàbits higiènics.
— Sí —vaig afegir—. Crec que al meu avi n’hi han hagut de treure sovint.
Tampoc puc comprovar si aquest últim incís me l’acabo d’inventar o es tracta d’un record que he desbloquejat mentre escrivia. També pot ser que ma mare m’hagués tranquil·litzat amb aquest argument. O pot ser que no; que el meu avi —que en pau descansi— ni tan sols hagués comptat mai els taps a les orelles entre els problemes que el van dur a col·leccionar tantes visites mèdiques. En qualsevol cas, l’esmentat dijous —o no dijous— la doctora em va posar una safata sota la mandíbula i em va acostar una xeringa metàl·lica al timpà.
— Tranquil, no fa gens de mal.
La mida de la xeringa espantava, però venia sense agulla i només evacuava una aigua càlida que feia net i ho arrossegava tot cap a la safata.
— Goita. Sí que hi ha cera, sí —vaig observar.
— No gaire —va jutjar, preocupada, la doctora.
El resultat es va repetir tant a la dreta com a l’esquerra: molta aigua per res.
En sortint de la consulta ja tenia cita amb l’otorrino. En aquell moment allò em devia semblar una trista aventura més; una altra anècdota per explicar als passadissos de l’institut, per indiferència de qui s’esforcés a escoltar-me. És impossible que fos conscient del que allò significava; de què estava començant. Però dues dècades més tard, mirant enrere, és inevitable preguntar-me com m’hauria tractat la vida, quins camins hauria emprès, quines connexions haurien germinat, com hauria evolucionat el meu caràcter, on seria a dia d’avui, de què treballaria i quants fills tindríem amb Emma Stone si les barreres que imposa la sordesa no m’haguessin fet la traveta a cada passa.
És clar que aquest exercici no té ni sentit ni profit ni bon pronòstic. Menys encara setmanes després d’haver-me sentit obligat a aturar la vida a causa d’una crisi d’angoixa. Tinc massa futurs en òrbita com per encallar-me en passats. Entre els pocs motius que trobo per engrescar-me, però, n’hi ha un que pesa prou: explicar-me. Explicar-ho. Explicar-m’ho. Explicar-t’ho. Durant tots aquests anys, res m’ha costat més que fer-me entendre. Al mateix temps, cap misteri m’ha maltractat tant com el d’entendre-ho jo mateix.
Per encarar-ho, em puc emparar en diversos recursos. Entre ells, escriure. A mi em pot anar bé per per reflexionar-hi; per observar-me, per jutjar la discapacitat en la seva magnitud o per calibrar la seva influència en el meu desenvolupament quotidià, entre d’altres. Però si a més a més aconsegueixo arrencar en segones i terceres persones l’empatia que tan sovint se’ns escapoleix, podré considerar que les hores que inverteixi en aquesta tasca ja seran les més profitoses de la meva confusa existència.
Sense massa planificació prèvia, vull provar d’ordenar idees escrivint sobre la sordesa. Més aviat, sobre una sordesa concreta: la meva, que és la que conec. Ens hi posem?