El primer cop que m’ho van dir, no vaig ni lligar caps:
— Però tu deus patir moltíssim!
Era el diagnòstic d’un otorrino. Tot ell compassió, es mirava els resultats de l’audiograma com qui reuneix el valor per confirmar una mala notícia. El vaig correspondre —valgui la redundància— amb una mirada de sord. «Patir?», em preguntava. «Per la pèrdua auditiva?».
Si bé admetia patiments en la meva vida, més aviat els atribuïa als de qualsevol jove adult a qui els dies se li escolen sense dibuixar un rumb palpable. Camuflava la infelicitat rere una cuirassa de sàtira estrident, rampells d’eufòria creativa, episodis d’hedonisme conformista i altres recursos de dispersió. La meva feina era font diària d’insatisfacció, l’ambient laboral empitjorava i l’horitzó d’estabilitat es mantenia remot. Cada vegada escrivia menys; mantenia el compromís de la columna al setmanari Torelló i m’atrevia amb tota mena de peticions i encàrrecs, però les idees pròpies no excedien la temptativa.
En tot cas —ni que fos a batzegades—, m’ho passava bé. Bastant bé. No menyspreava la vida social més o menys atrafegada que em brindaven dos o tres grups d’amistats amb qui ens bevíem els caps de setmana amb qualsevol pretext. Però ens enganyaríem si menystinguéssim l’ambició evasiva de cada glop. O les ressaques cícliques que em duien a encarar les setmanes amb els ànims per terra. Potser no és casual —al contrari, gairebé metafòric— que per aquelles dates caminés amb una crossa. Setmanes enrere, mal calçat per a un concert, m’havia esquinçat el turmell. Després d’immobilitzar-lo, la doctora m’havia cursat la baixa. Poc servei fa, un carter coix.
Calculo que parlo de l’hivern de 2012. Encara tardaria quatre anys a trobar l’excusa per repudiar definitivament les interinitats de Correus. Va ser després d’aquest cop de cap quan, recorrent als serveis d’ocupació de l’ajuntament, vaig anar a parar al programa Reinicia’t. Se’ns hi brindaven recursos per revisar-nos, traçar metes laborals o millorar les tècniques de recerca. Durant una sessió, la Carme em va demanar que l’acompanyés al despatx.
Em va preguntar si tenia cap problema auditiu. Així anava, jo, per la vida: sense informar-ne. Abans i tot d’adoptar el costum, havia arreplegat motius per descartar-lo. Costa lluitar contra aquest mandat tan estès segons el qual, si no duus aparells ni et comuniques amb llengua de signes, és que això teu no és tan greu. De fet, jo també l’havia assimilat. Encara avui parlo de sordesa des d’un notable síndrome de l’impostor.
A aquelles alçades, de fet, tot just em trobava en procés de sol·licitar el certificat de discapacitat. Estava començant a qüestionar-me què implicava acollir —i assumir— aquesta etiqueta. Ni m’havia passat pel cap privar-me —quan fos necessari— d’entestar-me a seguir fent vida normal. No anticipava els entorns conflictius i encabat hi topava de morros. Però inclús aquests sotracs periòdics s’havien adherit a la meva carcassa com una grapa més.
Aleshores, quan algú preguntava al respecte —preocupant-se pel meu gest confús, per certa alteració comunicativa, per una casual manca de sintonia—, tot el que m’havia anat empassant diàriament em brollava de la gola com només ho pot fer allò que ha estat reprimit amb sacrifici.
La conclusió de la Carme em va ressonar:
— Però tu deus patir moltíssim!
Devien ser els aires de canvi, la incertesa, la crisi dels trenta. Potser m’havia enxampat amb la guàrdia baixa, o no havia esmorzat prou. La qüestió és que tot d’una em va caure una bena dels ulls i, minuts més tard, conduint cap a casa, em vaig desfer.
Començava a sospitar que, en certa mesura —i de forma més directa o indirecta—, tots els patiments hi estaven relacionats, amb la sordesa. No es tracta només que una dosi perenne d’aïllament els magnifiqui tots. També s’alimenten —i molt— de la confusió amuntegada per qui ni es descobreix en els altres ni s’intueix a sí mateix.