Any IV A. A. (Abans dels Audiòfons). Aula d’una acadèmia amb seu a l’Eixample. Estava finalitzant un curs de WordPress que encara no era conscient de l’impacte que tindria en la meva trajectòria laboral. Aviat tocaria fer una exposició oral del nostre projecte, o sigui que estàvem dedicant una classe a polir la presentació en públic.
Si algú recorda encara avui la meva intervenció —erràtica, nerviosa, entrebancada— no deu ser pel contingut del discurs. Em vaig adreçar a l’audiència —menys de quinze persones— evitant les cares. Sense vocalitzar —res de nou en mi— ni modular el volum de veu. Com en tantes ocasions en què la timidesa m’ha sobrepassat, em movia convençut d’haver ficat el cap dins d’un globus de mirades claustrofòbic. En acabat, mentre tornava al pupitre avergonyit pel meu incessant paper de raret, vaig caçar la reacció gens discreta d’un company:
— No me he enterao de ná!
En un primer moment ho vaig atribuir al contrast entre el meu accent tancat i el seu desconeixement de l’idioma. Quan va ser hora de fer evaluació, però, la tutora em va encoratjar a mostrar-me més segur i aprofitar els recursos dels que disposava:
— Tens una veu molt maca, de fet. Fins i tot radiofònica.
Me’n vaig tornar a casa amb el pit inflat pel compliment. Feia tot just uns mesos que havíem començat a gravar La Rotativa i, com tothom qui s’està habituant a sentir la pròpia veu a través d’uns auriculars, hi estava desenvolupant una relació incòmoda.
De fet, el dia que l’Edu m’havia proposat fer ràdio, jo ni m’havia plantejat posar-me davant del micro. Entenia que les meves funcions dins l’equip es circumscriurien al guió. Locutar, com parlar en públic, formava part d’aquella llista de tasques de les que tendia a autoexcloure’m. És clar que la resta de companys bé s’ho esperaven, que els meus textos els defensés jo. Qui ho havia de fer, sinó? Cadascú n’aportava de propis.
Amb la broma, arribat el moment, l’Estudi 2 de Ràdio Ona se’m va anar presentant com un entorn de confiança on no em feia res recitar les meves barrabassades ni replicar les dels demés. Fèiem bon equip i La Rotativa anava agafant volada com una espècie de format d’èxit dins dels confins de la Vall del Ges. Ens vam començar a engrescar. De seguida ens vam atrevir amb el directe. La tarda de Sant Esteve apinyàvem una trentena de persones a l’Estudi 1 per gravar l’especial de Cap d’Any. Ens les reien totes i la reciprocitat era gasolina.
Una cosa va dur a l’altra i aviat ens vam trobar col·laborant amb entitats del poble. Sense anar més lluny, aquella primavera pujàvem a l’escenari del Teatre Cirvianum amb motiu del briefing de la cursa Pels Camins dels Matxos. Potser havien passat sis o set mesos, des de la infructuosa presentació en públic que he rememorat als primers paràgrafs. Estem parlat ja de l’Any III A. A.
La sintonia va marcar el moment de sortir a escena. L’audiència multiplicava per deu o vint la de l’aula del curs de WordPress. Misteriosament, però, el pànic escènic es va descuidar d’afligir-me. Ni tremolava, ni balbucejava, ni m’eclipsaven les inseguretats. No és que estigués calmat, és que vaig sortir a escena com qui s’asseu a esmorzar a la taula del menjador. Fins i tot com qui desbloqueja el fre de mà per sortir d’un aparcament.
M’agrada pensar que la sobtada comoditat sobre un escenari no tenia massa a veure amb el fet que una senyora de Barcelona advertís un bon dia de certa sensualitat en la meva veu. La seva floreta només l’he colat aquí per ostentació. També disposo d’arguments per discutir qualsevol temptativa de reduir la justificació a:
— A aquest paio li poses un micro al davant i s’estarrufa.
Perquè no era el meu, el micròfon que m’engreixava. Eren els altres; els dels companys. En sincronia amb els meus auriculars, em mostraven un univers que se m’havia estat escapolint: el dels qui es poden asseure en una taula amb tres o quatre persones més i seguir una conversa animada sense perdre el fil. Si més no, controlant la situació.
Una sordesa és, per definició, una desigualtat comunicativa. T’imposa un flagell: el de la insignificança. Et fa sentir minúscul, per sota els altres; aïllat rere una paret gruixuda i invisible que ha esquerdat les vies de diàleg. És indiferent, que tota l’aula estigui per tu, que tinguis el torn de paraula i que regni certa predisposició a escoltar-te. Quan t’has habituat a l’angoixa dels malentesos, la sensació és que la manca de connexió és recíproca. Llavors has de fer un esforç molt gran per no sentir-te separat de la resta.
Però, fins i tot sobre un escenari, quan tothom està microfonat i la discussió t’arriba pels auriculars, aquesta distància s’esfuma. Amb el control de la situació entre mans, deixes de comunicar-te a les palpentes. Et relaxes, perds les pors. Mostres facetes del teu caràcter que havies reservat per a la intimitat. Perquè tot d’una et situes al mateix nivell que els teus interlocutors. Si jo els sento a ells, vol dir que ells em senten a mi. Que m’hi puc adreçar notant-los a prop, mirant-los als ulls, sabent-los a la meva alçada.