Pel que sembla, la meva audiometria és bastant atípica. He vist professionals de diverses branques analitzant-la amb un pam de nas. L’exemple més impertinent és el del metge que em va fer la revisió pel carnet de conduir. Va sortir de la cabina airejant els resultats mentre es descollonava amb el descobriment del dia.
— És que ho tens al revés que tothom!
Llegir una audiometria per sobre no és complicat. Es tracta d’un gràfic lineal que ressegueix la qualitat auditiva en diferents freqüències. Com més bé sentis cada to, més amunt quedarà el punt que li correspon. Per la reacció dels especialistes, he arribat a la conclusió que l’audiometria d’una orella sana dibuixa una mena de turonet: bona audició en els punts centrals i una lleugera devallada en els aguts, situats a la dreta del gràfic. Doncs la meva tindria forma més aviat de vall, de llac, de sot, de congost, de depressió: es manté en cotes baixes i al final s’enfila abruptament.
En una ocasió, durant una visita a un audiòleg, aquest va prémer un botó per fer sonar un xiulet.
— Ho has sentit, això? —em va preguntar.
— Sí.
Encabat es va dirigir al meu pare:
— I vostè ha sentit res?
— No, jo no.
— Doncs jo tampoc.
I vaig notar com m’escrutaven els ulls de qui ha delatat els teus súperpoders.
Es veu que els aguts els sento més bé que la majoria. Assenyalant la dreta del gràfic, m’han parlat fins i tot d’hiperaudició. La mala notícia és que els tons que tinc baldats són els neutres. Els que utilitzem per a la parla. Els més útils i necessaris. En resum: no és que no hi senti, és que hi sento al revés. Al contrari del que és habitual. O, com m’agrada dir, pecant potser de cínic:
— No sóc sord. Sóc genèticament antisocial.
La forma no és l’única raresa del meu anàlisi auditiu. També que sigui idèntic en ambdues orelles. Pocs sords coneixeràs que no tinguin un costat més afectat que l’altre. La pregunta me l’han fet mil interlocutors que intentaven facilitar la comunicació:
— Quina és l’orella bona?
No tinc orella bona. A més d’antisocial, sóc una mena de comunista biològic. El cos mateix s’imposa una equitat de recursos. Posats de costat, el gràfic corresponent a l’orella dreta és idèntic al de l’esquerra. En ambdues bandes fallen els mateixos tons, com també hi brillen els aguts.
És així des de fa més de vint anys. Perquè aquesta és l’altra: ni perdo ni guanyo audició. Més endavant ja m’esplaiaré sobre la gran incògnita de la meva sordesa —la seva causa— però de moment conformem-nos amb aquest detall: qualsevol especialista que n’intenta improvisar una teoria arrufa el nas quan asseguro que, des del dia que em van detectar el problema, la cosa no ha variat ni un mil·límetre.
Per previsions que prenguin, molts sords —si més no la majoria dels que he conegut fins avui— van perdent audició amb els anys. Depenent de l’afectació que els hagi tocat, alguns s’han trobat amb deterioraments sobtats. De moment, però, vaig salvant el cul. Sí, ja m’ho pots dir:
— Tu molt comunista, però pel que t’interessa també ets prou conservador!
Per molts anys duri, mira què et dic. Són fràgils, les sordeses. Imprevisibles. M’esgarrifa, encara, la possibilitat de llevar-me qualsevol dia amb empitjorament radical. Prefereixo somiar en el cas contrari: que aquest caràcter atípic, discordant, subversiu, acabi de desafiar les convencions amb un miracle. Despertar-me de la migdiada, per exemple, un diumenge de març, amb una audició regularitzada. Sentint-hi a la perfecció.
Del tot improbable, ho sé. Em defensaria insistint en que, en certa mesura, tot el que he explicat fins ara ho era. Però, essent honestos, no tinc res d’especial. Cada sordesa és un món, cada audiometria fa un dibuix diferent, cada sord té una història particular i és atípic a la seva manera. Ja he de fer esforços per no aïllar-me, per no perdre’m, per no rendir-me, en un univers dissenyat pels oients. Com per gastar el temps aquí també, ara, en marcar diferències.