La tesi del trauma acústic ja és paper mullat. Me l’han rebutjat aportant proves, arguments, esquemes, diapositives i dibuixets: evidències que provaria de reproduir si no m’ho impedís la incapacitat per retenir conceptes científics. En resum, sembla que una audiometria inversa com la meva és incompatible amb una lesió per soroll, per algun aspecte relacionat amb la disposició dels diversos tons en la còclea. Protegeix més els neutres, o sigui que un dany extern hauria de perjudicar primer els aguts —precisament els que mantinc impecables.
Mira que durant anys la del soroll va ser l’única explicació que teníem sobre la taula. La de l'otorrino que em va diagnosticar. Ja em diràs per què n'hauríem d’haver posat en dubte la saviesa, l’experiència, l’autoritat o la reputació. Doncs la resta d’opinions consultades han aconseguit que avui recordi el seu aplom —el de qui té els ous pelats de despatxar casos idèntics— com un gest més proper a l’arrogància —la de qui reparteix diagnòstics com cartilles de racionament.
Durant els anys que aquell home tardaria a jubilar-se —o mentre ningú el va contradir— em vaig limitar a encongir les espatlles i reproduir el seu dictamen cada cop que la meva sordesa sortia a conversa:
— Provocada per un excés de decibels.
El prestigi del jutge ens semblava tan poc qüestionable com la culpabilitat de l’acusat. Si el delicte es reduïa a una excessiva exposició a altaveus i auriculars, tot l’entorn social del meu jo adolescent es podria haver constituït com a acusació particular. No en va, mentre entomava la sentència, vaig dedicar el primer pensament a la guitarra elèctrica per la qual acabava de desembutxacar els dos-cents euros més erròniament invertits de la meva generació.
Després del primer otorrino, tothom qui ha tingut el meu audiograma a les mans ha coincidit a portar-li la contrària. Sense admetre rèplica. Ara bé, la teoria en la que tots aquests experts coincideixen implicaria una tara de naixement. Un detall que aleshores els confronta amb un nou adversari: la meva memòria biogràfica, que no per difusa i maleable perd vigor a l’hora de discutir raonaments com el de cert audioprotètic incrèdul:
— Per exemple: a l’escola, com t’anaven els dictats? —em va desafiar.
— De meravella, m’anaven els dictats —vaig secundar, sorrut i gelós de la meva vanitat. Encara conservo, gravada en pedra, la barreja d’orgull i vergonya amb la que vaig rebre la felicitació del mestre el dia que, després d’un dictat impecable, em donava permís per ser el primer de la classe en substituir el llapis dels marrecs pel bolígraf dels adults.
Per més que rebusqui entre records d’infantesa, no em sona haver implorat uns subtítols per seguir en condicions els diàlegs d’El Dr. Slump. Si l’impediment ve de naixement, no ens en va alertar cap revisió mèdica escolar. És clar que tampoc en tenim registres i amb això n’hi hagut prou —més d’una i de dues vegades— per fer-me sentir com un farsant. El gremi de les bates blanques prefereix qüestionar que hagi experimentat mai el privilegi d’una audició sana. Que tingui on agafar-me per comparar.
— Ha de ser genètic —apunten—. No n’hi ha cap precedent, a la família?
El primer cop, ma mare va fer memòria:
— Una tieta meva, que estava com una tàpia. Però era família política.
— No, així no compta —ens van confirmar.
Quan matiso que la problemàtica me la van detectar en edat d’institut, potser em repliquen que a mitjans dels vuitanta l’audició dels nounats encara no s’auditava. Si els explico que vaig venir al món amb el cordó umbilical lligat al coll, els sembla més creïble aquesta causa que qualsevol trasbals posterior.
— Només pot ser de naixement? —pregunto cada vegada que m’escruta un especialista nou.
— En ocasions també ho pot causar un medicament —em responen, fent la ganyota dels improbables.
Aleshores intento passar llista de tractaments mèdics rebuts durant l’adolescència per acabar dient-me a mi mateix:
— Doncs com no fossin els porros…
Tanta manca d’un diagnòstic clar, tanta poca claredat en l’historial, tant metge dubtant dels meus records d'infantesa, només m’han conduït a un desencís que, junt amb la meva ineptitud per la ciència i una tendència irrefrenable a fabular, m’han dut a filtrejar amb narratives d’elaboració pròpia. Posa-hi una somatització de les ansietats adolescents. Una lesió de naixement, imperceptible fins que una mala grip la va propulsar i aguditzar. Un càstig d’Osiris per haver repetit curs. La picada d’una aranya a la zona d’acampada del Rebrot de dos mil tres. El mal d'ull d'una gitana a qui els meus pares no havien volgut comprar un ram de menta a les escales de la catedral.
Entre el metge que anava errat i els que em porten la contrària, arribarem abans a una idea consensuada si convoquem un concurs literari. És clar que també hi ha d’haver altres recursos més fiables.
— No t’han fet mai un TAC, ni una ressonància? —em van preguntar a l’última revisió dels audiòfons.
En vint anys de consultes, ningú havia verbalitzat aquesta idea. Per què? Ho preguntaré al proper otorrino.
Continuarà.